El tràgic incendi d’Horta de Sant Joan, el 2009, va ser un dels primers de sisena generació que ens van ensenyar que la capacitat d’extinció del cos de Bombers és limitada, que un canvi de vent pot fer estralls i que no tenim els terrenys forestals en les millors condicions. Deu anys després, a la Ribera d’Ebre, se va evidenciar que la regressió agrícola dels nostres termes municipals bufa a favor del foc. Ara, amb l’incendi de Paüls, tots els factors esmentats han confluït i un cop apagades les flames donen lloc —com sempre— a espais d’anàlisi, reflexió i promeses que no sempre es materialitzen o es traduïxen en plans d’actuació realment efectius.
A més a més de presència política sobre el terreny acabat de cremar i bones paraules, necessitem polítiques que frenen de cop la davallada de la pagesia. Més enllà dels interessos alimentaris, els pagesos han de poder guanyar-se la vida assumint la part que els toque de gestió del territori. I calen polítiques de gestió forestal que vagen més enllà dels terrenys públics, incentivant la gestió dels privats per a generar franges de seguretat i espais nets de sotabosc.
Si només ens quedem en la teoria, en els retrets polítics i en la constitució d’alguna taula buida de recorregut, quan torne a saltar l’espurna, el resultat serà cada vegada més imprevisiblement negatiu. Ja ho ha dit l’alcalde de Paüls. Si no es fan els deures, ho arrasarà tot. Cal que algun dels ensurts esdevinga realment un punt d’inflexió.
